‘I tant si podem! Dret a decidir, sí. Drets socials també' lema de campanya d'ICV-EUiA

Joan Herrera presenta la campanya de la seva candidatura pel 25N i demana aconseguir amb els drets socials el mateix que s'ha aconseguit amb les aspiracions nacionals en pocs mesos

El candidat d'ICV-EUiA a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, Joan Herrera, ha presentat avui la campanya de la coalició fins el pròxim 25N pels comicis previstos al Parlament de Catalunya. "I tant si podem! Dret a decidir, sí. Drets socials també" és el lema que acompanyarà al candidat ecosocialista fins el pròxim 25 de novembre amb un intent d'assimilar els reptes i les fites nacionals a les socials.

D'aquesta manera, Herrera ha demanat  fer amb els drets socials que s'estan retallant el mateix que s'ha fet en els darrers pocs mesos amb les fites nacionals a partir del 11S. "En tant sols uns mesos em pogut comprovar com el dret a decidir passava de ser una meta gairebé impensable a ser una realitat possible en els propers anys", ha dit Herrera que ha indicat que si "podem decidir en relacions amb estat perque no podem decidir en relacio a tantes i tantes coses", en referència a donar-li la volta a la política de retallades en drets socials que està duent a terme el Govern de CiU amb el suport del PP.
I és que Herrera ha posat de relleu que el PP "diu que no es pot tocar res que tingui a veure ni amb l'Estat ni amb les polítiques econòmiques i el Govern d'Artur Mas diu que podem tocar les relacions amb l'Estat però que no podem tocar les relacions econòmiques". "Nosalters diem que si que es pot tot", ha afegit Herrera.
"I tant si podem", ha declinat Herrera utilitzant l'eslògan de campanya al mateix temps que ha explicat que CiU i PP ens diuen que no és possibe una alternativa a les seves polítiques d'austeritat i s'ha negat a acceptar aquesta premissa al mateix temps que ha declinat exemples de fites que es poden aconseguir en drets socials: "qüestionar el deute que ens ofega i començar per aclarir quina part és deute legítim, apostar per redistribuir la riquesa per créixer i exigir més a qui més té per reduir la pobresa i les desigualtats, dir-li als bancs que s'ha acabat el joc, que primer són les persones i que aquells qui són responsables s'han de seure davant de la justícia, aplicar la dació en pagament o garantir que la salut i l'educació seran un dret i no pas un negoci". "En definitiva, que podem decidir el nostre futur perquè som lliures", ha dit Herrera en el marc de la presentació de la campanya.
"Aquells que ens diguin que no podem estant mentint", ha assegurat Herrera que ha posat Islàndia com a exemple que les coses es poden fer i es poden fer diferent. "No acceptem ni el seu fracàs ni la seva recepta de la por", ha dit Herrera que ha explicat que el 25 de novembre decidim sobre tot això i ha dit que la coalició que ell encapçala "volem liderar una alternativa que reclama tots els drets, el de decidir davant l'Estat però també davant dels mercats". "Podem si ens sumem molta gent per aconseguir aquesta alternativa", ha dit Herrera.
La campanya, que estarà al carrer a partir del dia 9 quan es doni el tret de sortida a la campanya electoral per les eleccions al Parlament del pròxim 25 de novembre, constarà de 5.000 banderoles que estaran ubicades a 2.500 fanals i 1.700 pancartes i 20.000 cartells a més del recorregut que tindrà a la xarxa.
A més a més avui també s'ha activat la web del candidat - www.joanherrera.cat

El que estem decidint és si ens deixem arrabassar drets sense dir ni piu, 29-M: si no és ara, ¿quan?

No exagero quan dic que estem en el pitjor moment i el més transcendental i delicat dels últims 25 anys. Per raons econòmiques, per la fractura social i també per la degradació democràtica i fins i tot moral. Després d'una crisi econòmica provocada per l'excés de desregulació financera, sembla que la solució només passa per debilitar més els serveis públics, com si el magre Estat del benestar del nostre país fos el gran culpable de tot.

Però el que ve és més del mateix, sense valorar que el dèficit és degut principalment a la caiguda d'ingressos i que les noves retallades l'única cosa que faran serà agreujar encara més aquesta situació, creant així més atur. Els governs miren cap a un altre costat quan els inspectors d'Hisenda expliquen que el 73% del frau prové d'empreses que guanyen més de sis milions d'euros a l'any: per cada euro de retallada en la funció pública es deixen de recaptar 60 cèntims, però s'opta per això, i com a conseqüència la crisi és l'argument per fer que l'accés a la salut i l'educació vagi en funció de la capacitat econòmica de cada un, fiant-ho tot a la bondat del mercat.

I la gran paradoxa és que l'atur, els més de cinc milions de persones que ara s'utilitzen com a escut per justificar la reforma laboral, és en realitat el gran oblidat dels nostres governs, tan obsessionats a contenir el dèficit. Fins i tot els Estats Units es permeten donar lliçons a la vella Europa de com sortir de la crisi.

L'últim pas de rosca que ens proposen és la contrareforma laboral amb l'objectiu d'aconseguir l'intercanvi de treballadors més cars per altres de més barats, i al seu torn encaminar-nos vertiginosament cap a un marc de relacions laborals que en lloc d'aconseguir una implicació més gran del treballador en produeixi l'absoluta submissió. Novament són indiferents les dades del detall comptable del PIB, en què les rendes empresarials superen per primera vegada les salarials en la culminació d'un prolongat retrocés dels salaris. I malgrat que el sentit comú, inclòs el dels sectors econòmics de l'economia productiva, aconsellaria més càrrega sobre els beneficis empresarials que no es reinverteixen. La proposta està feta a favor de l'empresa i l'economia curtes de mires, abocant-nos així a un escenari de disminucions salarials, una contracció més gran del consum i més conflictivitat social.

En aquest context es presenta la convocatòria d'una vaga general el 29 de març. Una vaga que es convoca contra una reforma laboral injusta, inútil i ineficaç, que en el temps que fa que s'aplica ha multiplicat els expedients d'extinció d'ocupació. Una vaga raonada i raonable. I una vaga que es convoca després de moltes retallades, i quan la perspectiva és continuar retallant.

I mentre les raons sobren per sumar-se a la vaga, al seu torn és una vaga amb escàs acompanyament mediàtic, i sobre la qual repeteix de manera insistent un doble argument. El primer de tots discuteix la utilitat de la convocatòria. El segon -es diu o s'insinua- és la por que avui recorre els centres de treball. Por i inutilitat són les raons que s'utilitzen per noquejar la indignació i fer que aquesta no germini en oposició a les polítiques que s'estan fent.

Però la millor manera de respondre a aquests arguments és entendre que la vaga és el millor instrument per dir que la ciutadania no donarà un xec en blanc a la continuïtat d'aquestes polítiques. Per vèncer les pors i demostrar la seva utilitat, la vaga ha de poder expressar-se de diferents maneres. Una vaga social del segle XXI. Una gran mobilització de la qual també siguin part activa els aturats, els jubilats, els estudiants, els precaris, els autònoms. Una vaga social en la qual participar sigui no anar a treballar, però també deixar de consumir, mobilitzar-se, reduir o evitar desplaçaments, consumir menys electricitat. Una vaga que expressi la dignitat de la gent a través de la reivindicació dels nostres drets. Un moment per dir que no estem ni vençuts ni resignats. I una vaga per dir no a la reforma laboral i a les retallades, però també per dir sí a la inversió en educació, en salut i a la consegüent creació de llocs de treball per donar assistència pública i ampliar l'Estat del benestar, sí al dret a la vivenda i per la dació en pagament. Una vaga com a instrument per fer rectificar.

Es creu que els drets que avui tenim han estat una concessió graciosa que ens van atorgar temps enrere. El que avui ens hi juguem és si els drets que van aconseguir mares, pares o avis ens els deixem arrabassar per a nosaltres i per a les generacions que vindran. Estem decidint si ho fem sense ni dir ni piu. I ens hi juguem una cosa més encara. Si la sortida de la crisi es construirà sobre uns fonaments d'una societat dualitzada o sobre un país basat en valors tan antics i tan actuals com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per això em pregunto, si no és ara, el 29 de març d'aquest 2012, si no és ara, ¿quan hem d'anar a una vaga general?

Joan Herrera
Secretari general d'ICV.

El Parlament aprova, a proposta d’ICV-EUiA, acabar amb el doble cànon de l’aigua al Camp de Tarragona

Hortènsia Grau aconsegueix que els ciutadans de les nostres comarques no paguin més que els de la resta de Catalunya

La comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament ha adoptat aquest matí per unanimitat una proposta de resolució d’Hortènsia Grau que insta el govern a “l’equiparació dels tributs de l’aigua del Camp de Tarragona amb els de la resta de Catalunya”, segons consta en el text.

Fins ara, els ciutadans i ciutadanes d’aquestes comarques pagaven, a més del cànon general, un altre d’específic del Consorci d’Aigües de Tarragona per finançar el minitransvasament de l’Ebre. En temps del govern d’esquerres els usuaris no es veien afectats per la doble tarifa, perquè la Generalitat compensava econòmicament el Consorci de manera que el sobrecost  no repercutís en els rebuts de l’aigua, però el govern actual va acabar amb aquesta pràctica. Ara, mercès a l’actuació d’Hortènsia Grau i al consens arribat amb el grup de CiU, el govern s’ha compromès a compensar de manera retroactiva tots els augments indeguts que s’hagin produït o es produeixin al llarg dels anys 2011 i 2012.

Aquests son els punts de la resolució aprovada:

1)      “EL Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a promoure  l’homogeneïtzació de les tarifes d’abastament en alta, i també l’equiparació dels tributs de l’aigua del Camp de Tarragona amb els de la resta de Catalunya, de manera que l’efecte sobre l’usuari sigui neutre.

2)      “Instar el Govern de la Generalitat a que -durant l’any 2012- determini si, tant durant l’any 2011 com 2012 s’ha aconseguit l’efecte neutre descrit a la Disposició Addicional 21, de la Llei 21/2001, de 28 de desembre, de mesures fiscals i financeres i, en cas que no s’hagi aconseguit, cerqui els mecanismes que prevegin les transferències necessàries - en el termini màxim comprès entre els exercicis 2012-2013 - , al Consorci d’Aigües de Tarragona, a fi que pugui compensar els efectes sobre la tarifa d’aplicació del cànon de derivació previst  a l’article 3.1 de la llei 18/1981, d’1 de juliol, d’actuacions en matèria d’aigua a Tarragona, tant de forma retroactiva per l’exercici 2011 com per l’exercici 2012”

Hortènsia Grau considera que amb l’aprovació d’aquesta resolució, consensuada amb el grup de CiU, “el Parlament ha acomplert un acte de justícia envers la ciutadania del Camp de Tarragona, que fins ara no tenia més remei que pagar dues vegades pel mateix servei públic. ICV-EUiA portava mesos denunciant aquest abús, i el fet que les altres forces polítiques ho hagin acceptat així i hagin actuat en conseqüència és una bona notícia. Totes les persones ens mereixem un tracte equitatiu per part de l’administració”.

El Govern, "covard amb els poderosos i prepotent amb els treballadors i els estudiants de València”

Moment de la concentració, dimecres a migdia a Tarragona. 

Suport d'ICV a les manifestacions contra la repressió policial. Els homes i les dones d'Iniciativa i de Joves d'Esquerra Verda participen, i fan públic el seu suport, en les convocatòries d'actes de rebuig a la repressió policial contra els estudiants de València. Arga Sentís, Alba Benedicto, i altres adherits i amics d'ICV i de JEV han estat presents a les concentracions que hi ha hagut a Tarragona per demanar la dimissió de la subdelegada del Govern a València i en solidaritat amb els estudiants represaliats.

D'altra banda, el portaveu d'ICV al Congrés dels Diputats, Joan Coscubiela, ha acusat al Govern el PP de ser "covard amb els poderosos quan legisla i prepotent, per no utilitzar una altra paraula, amb els treballadors i amb els estudiants a València". La formació ecosocialista rebutja fermament la violència, gratuïta i injustificada, que ha emprat la policia contra els estudiants, així com les declaracions de Mariano Rajoy i altres portaveus del PP mirant de justificar el que és inustificable.

Coscubiela diu que la reforma laboral destruirà ocupació

El portaveu d'ICV en el Congrés dels Diputats, Joan Coscubiela, ha assegurat avui que la reforma laboral aprovada avui pel Govern de Mariano Rajoy destruirà ocupació, segmentarà encara més els treballadors i no ajudarà a la reactivació econòmica. "No crearà ocupació sinó que destruirà ocupació i no aporta qualitat a l'ocupació sinó que encara dualitza i segmenta més els treballadors i serà poc útil per la reactivació econòmica perquè facilita els processos de precarització i dificulta la sortida de la crisis amb els sectors més productius, serveis socials i medi ambient" ha indicat Coscubiela en valoració als periodistes del principal punt aprovat avui pel Consell de Ministres al mateix temps que ha indicat que la reforma "està feta al serveis dels grans lobbies i de les grans corporacions" ja que "tot el seu contingut va adreçat a oferir a les grans corporacions més armes per convertir els salaris en beneficis".

ICV-EUiA diu que aquest Govern improvisa i genera conflicte com cap altre

Dolors Camats fa balanç del primer any d'Artur Mas com a president de la Generalitat i posa exemples com la polèmica de la PIRMI, l'impagament de les nòmines als funcionaris i les mobilitzacions que hi ha al carrer per les retallades

La portaveu d'ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya, Dolors Camats, ha fet balanç del primer any d'Artur Mas com a president de la Generalitat des que va prendre possessió del càrrec. Camats ha dit que el seu grup parlamentari constata dues coses: en primer lloc que aquest no és el Govern dels millors i en segon lloc que genera conflicte i manca de diàleg com cap altre Govern. "La improvisació també està al darrera de les decisions com per exemple la carta en ple mes d'agost als usuaris de la PIRMI que és digne d'antologia del disbarat i el darrer dels episodis sobre la nòmina dels funcionaris de retenir-los l'IRPF d'allò que no han cobrat que és una il·legalitat", ha dit Camats en referència al primer dels qualificatius. I pel que fa al segon, la portaveu ecosocialista a la cambra catalana ha explicat que "mai havíem estat davant d'un Govern capaç de generar conflicte i crispació" i en aquest sentit ha quantificat que cada dia hi ha 6 mobilitzacions d'algun tipus en contra de les polítiques del Govern. "Des d'usuaris que es tanquen al CAP perquè no els tanquin les urgències o professionals que es queixen i tallen carrers per no poder atendre a la gent amb la necessitat que requereixen", ha explicat Camats.
"Estem pitjor que fa un any i hem anat enrere, i no ho diem només aquells que estem a l'oposició sinó que els ciutadans de Catalunya suspenen el seu Govern i li diuen que aquest no és el camí que cal seguir", ha afegit Camats en referència a la nota que els catalans posen al Govern en la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, un 4,96, que per primera vegada a Catalunya ha estat un suspens.

Camats ha recordat que el seu grup porta un any explicant que aquest Govern "sembla més disposat a desfer que no pas a fer" i s'ha referit com exemple a l'activitat legislativa de l'executiu (11 lleis de les quals 10 s'han tramitat per lectura única o per tràmit d'urgència) "per desfer propostes que s'havien fet fins ara". Per Camats "la política de retallades de CiU carrega contra les persones més vulnerables i un any després podem dir que és una política ineficaç que no està generant més confiança ni està generant cap símptoma de millora".

En aquesta línia la portaveu ecosocialista també ha recordat el darrer episodi de la pujada de taxes. "Tard i malament", ha dit Camats que ha recordat que el grup d'ICV-EUiA fa un any que reclama al Govern que plantegi una altra política d'ingressos i quan ho ha fet "ho fa de forma totalment errònia perquè enlloc de plantejar augmentar els ingressos amb qui més té i qui més contamina i qui més capacitat té de generar riquesa ho fa malament perquè van direccionades als usuaris dels serveis públics, de la universitat pública i en cap moment demanen un esforç on es pot repartir".

PROJECTE DE LLEI DE CONSULTES 

Pel que fa a l'aprovació del projecte de Llei de Consultes al qual avui el Govern ha donat llum verda, Camats ha indicat que des del seu grup parlamentari "la volen mirar" i ha plantejat algunes millores com plantejar "consultes preceptives" en determinats temes abans que el Govern faci una legislació sobre aquella qüestió.

Camats s'ha referit especialment a les declaracions del portaveu del Govern i secretari de la presidència, Francesc Homs, sobre la radicalitat democràtica i que al Govern no li fa por preguntar. "Seria útil i necessari que el Govern s'atreveixi a preguntar si la gent vol retallar o redistribuir, si la gent vol l'impost de la malaltia o vol recuperar l'impost de successions", ha dit Camats en resposta a Homs al mateix temps que ha indicat que aquesta "no ha de ser una llei per només un tema" en referència a l'acceptació del concert econòmic.

Europa, después del diluvio

El 16 de noviembre el Parlamento Europeo vivió un debate encendido sobre la hora más crítica que ha conocido la UE desde que se puso en marcha. Su conclusión fue terminante, por más que Barroso y Van Rompuy insistan en los paños calientes: ¡Nada ha funcionado si de lo que se trata es de "calmar" a los mercados! Ninguna de las medidas adoptadas hasta ahora en el Consejo -una y otra vez fragmentarias, sincopadas, forzadas por circunstancias sobrepasadas de inmediato por otras todavía peores- ha tranquilizado al monstruo. Cuando nos despertamos, continúa estando ahí. Too little, too late: demasiado poco, demasiado tarde. Y, lo que es determinante, en la dirección fallida. No por error ni omisión, sino por una política que ha trabajado desfachatadamente por la disolución de la política. Ante ella, no es viable ninguna solución "técnica" -sepámoslo: no está funcionando-, sino, sin más, otra política.

Que la estrategia ha sido equivocada desde el principio lo sabe ya todo el mundo. No es conocimiento experto (en el que coinciden, por cierto, los resistentes progresistas y los conservadores lúcidos), sino de dominio público. Error de diagnóstico, fracaso de las recetas. Europa ha aprendido poco del gran crash del 29, pero no ha aprendido nada de la década perdida de Japón, de la que solo rebotó cuando cambió de terapia. Que es lo que hay que hacer cuando un tratamiento no funciona, en lugar de persistir hasta la contumacia en empeorar al enfermo recetando fármacos contraindicados para la salud del paciente. No es redoblando ajustes ante el fracaso de los ajustes hasta ahora practicados como remontaremos el abismo hacia el desastre. Y no es estigmatizando a los países con problemas como pecadores culpables de sus padecimientos como comprenderemos que ese futuro de Europa que nos está acechando no es acerca de ellos sino de todos nosotros, incluyendo a los 80 millones de europeos alemanes.

1. Error de diagnóstico. El origen de la crisis no fue fiscal, sino financiero. Primero fueron los bancos y los balances contaminados por los activos tóxicos. El colapso del crédito impactó en la economía real, con gran destrucción de empleo. Fue ahí cuando se evidenció que la gran contradicción del capitalismo global ya no es la que contrapone capital y trabajo, sino la que enfrenta al capital productivo con el capital financiero. Que no es aliado del primero, sino, cuando pintan oros, su prestamista usurero y, cuando pintan bastos, su más implacable enemigo, y sin compasión alguna por los puestos de trabajo que pueda fulminar con un golpecito a una tecla en la pantalla virtual del enriquecimiento de los especuladores. Así, acto seguido, explosionó la antipolítica y ese populismo rampante que ha dado nuevas vestiduras y alas a la extrema derecha, mientras elvoto progresista ha venido a nihilizarse, abandonándose al pánico, a la indignación o al espanto. Lo cierto es que la anorexia preceptuada a Grecia ha empeorado su recesión. No solo le impide crecer sino que le ha infligido un sufrimiento moral como no habíamos conocido y alcanza, amenazadora, la propia idea de democracia, que es la que eligió a Papandreu con una mayoría absoluta para que, en apenas dos años, le hayan escarnecido esos poderes fácticos (los "técnicos" y los mercados) que, estos sí que de verdad, no representan a nadie, ni responden en las urnas.

¡Y no es culpando a "Europa" como daremos cuenta de lo que realmente nos pasa! Lo que hemos padecido hasta ahora no han sido medidas europeas sino dictados impuestos por un directorio germano-francés que habla con acento alemán, autoerigido en el defecto y el vacío del genuino liderazgo supranacional al que aspirábamos cuando, por fin, después de 10 años agónicos, entró de una vez en vigor el Tratado de Lisboa.

2. Error de terapia. El problema de Europa no es la inflación, sino la destrucción de tejido productivo y el paro, la desesperanza de los jóvenes y la disolución del sueño que un día tuvo aliento europeo. En ese océano de malestar, resentimiento, miedo, inseguridad y eurofobia, los que pretenden mandar sobre la UE y el Banco Central se han mostrado insensibles, hasta la insensatez, tanto ante las evidencias de los desperfectos causados como a los argumentos que abundan en lo que habría que hacer si hubiese voluntad pareja al discurso proclamado. ¡Crecer y generar empleo requiere invertir, y para ello nos hacen falta más recursos, europeos y nacionales! Urge un pacto fiscal que repare el descosido de más de tres años de anemia e insolidaridad en el reparto de las cargas y sacrificios exigidos, y asegure la preservación del modelo social europeo. Y es imperioso incrementar los recursos propios de la UE y corregir las insufribles injusticias tributarias entre los Estados miembros y dentro de los propios Estados.

3. Error de comportamiento del médico de cabecera, que apunta al Banco Central: la especulación imparable contra la deuda soberana no tiene fundamento económico. Si fuera así, Estados Unidos, Reino Unido, incluso Francia y Alemania, y desde luego Japón, que crece ahora por fin, estarían crucificados. Tiene fundamento político: descansa en las debilidades congénitas con las que nació el euro, nuestra moneda única, sin instrumentos para su defensa y sin gobierno económico, fiscal y presupuestario de alcance genuinamente europeo. Es la ausencia de política en la defensa de la unión monetaria que nos dimos la que nos ha hecho vulnerables al enriquecimiento predatorio de inversores sin escrúpulos. Desde que nos asomamos al foso de los tiburones, la UE no ha obrado, ni de lejos, unida en la diversidad (tal como reza su lema). Por contra, ha arrastrado los pies desunida ante la adversidad.

4. No podemos permitirnos ningún error de receta que añadir a los ya muchos que han soportado los más débiles. A todos los episodios de esta interminable agonía, la hegemonía conservadora ha impuesto un desastroso manejo de la propia crisis. Muchos han sido instigados deliberadamente a desertar de las urnas y hasta de lo que la ciudadanía significa en democracia, en un aquelarre de alegada "impotencia de la política". ¡Es justamente por ello por lo que no podemos permitir que la canciller Merkel nos imponga a los demás esas pretendidas reformas de los tratados que menos falta nos hacen! Las que necesitamos no deben imponer castigos a los países que se han visto obligados, como España, a practicar el déficit -tras una legislatura entera con superávit- para proteger a los desempleados (¡35.000 millones de euros al año!) y garantizar derechos de ciudadanía (educación, sanidad, pensiones, servicios sociales, dependencia). No ya porque dicha idea sirva a los intereses de una Europa cada vez más alemana, sino por su inaceptable error de juicio al no distinguir el mal de lo que es solo el síntoma.

No es cierto que los socialistas europeos no hayamos opuesto alternativa a todos estos errores. Combatiendo el déficit de visibilidad que eclipsa al Parlamento Europeo, venimos invariablemente oponiendo un relato muy distinto; si hay que abordar el debate para reformar los tratados, corrijamos los defectos con los que arrancó nuestro euro, que está ahí para quedarse. Gobierno económico, armonización fiscal, coordinación presupuestaria. Y ello en plazos asumibles, no de imposible cumplimiento. Tesoro europeo, agencia europea de deuda, ministro europeo de Finanzas, eurobonos. Recursos propios de la UE. Defensa política del euro. Autorización al BCE para actuar como prestamista de último recurso. Impuestos sobre los bancos, sobre las transacciones y contra la especulación. Lucha sin cuartel contra el fraude, contra la corrupción y los paraísos fiscales. Y una agencia europea de calificación que ayude a romper la colusión de las agencias de descrédito que han trabajado para el dólar y los especuladores.

No solo urge priorizar de una vez el empleo, sino un crecimiento distinto, inteligente, sostenible, garante del modelo social y globalmente solidario. Muy lejos de aquel paisaje evocado por el surrealista Max Ernst, en una Europa arrasada por un diluvio contra el cual hemos ofrecido a los dioses airados de los mercados sacrificios dolorosos, aunque invariablemente inútiles.

Juan F. López Aguilar es presidente de la Delegación Socialista Española en el Parlamento Europeo y vicepresidente del Partido Socialista Europeo.

Article publicat a ELPAIS, i comentat per Joan Herrera en el seu bloc.