dilluns, 26 de març de 2012

El que estem decidint és si ens deixem arrabassar drets sense dir ni piu, 29-M: si no és ara, ¿quan?

No exagero quan dic que estem en el pitjor moment i el més transcendental i delicat dels últims 25 anys. Per raons econòmiques, per la fractura social i també per la degradació democràtica i fins i tot moral. Després d'una crisi econòmica provocada per l'excés de desregulació financera, sembla que la solució només passa per debilitar més els serveis públics, com si el magre Estat del benestar del nostre país fos el gran culpable de tot.

Però el que ve és més del mateix, sense valorar que el dèficit és degut principalment a la caiguda d'ingressos i que les noves retallades l'única cosa que faran serà agreujar encara més aquesta situació, creant així més atur. Els governs miren cap a un altre costat quan els inspectors d'Hisenda expliquen que el 73% del frau prové d'empreses que guanyen més de sis milions d'euros a l'any: per cada euro de retallada en la funció pública es deixen de recaptar 60 cèntims, però s'opta per això, i com a conseqüència la crisi és l'argument per fer que l'accés a la salut i l'educació vagi en funció de la capacitat econòmica de cada un, fiant-ho tot a la bondat del mercat.

I la gran paradoxa és que l'atur, els més de cinc milions de persones que ara s'utilitzen com a escut per justificar la reforma laboral, és en realitat el gran oblidat dels nostres governs, tan obsessionats a contenir el dèficit. Fins i tot els Estats Units es permeten donar lliçons a la vella Europa de com sortir de la crisi.

L'últim pas de rosca que ens proposen és la contrareforma laboral amb l'objectiu d'aconseguir l'intercanvi de treballadors més cars per altres de més barats, i al seu torn encaminar-nos vertiginosament cap a un marc de relacions laborals que en lloc d'aconseguir una implicació més gran del treballador en produeixi l'absoluta submissió. Novament són indiferents les dades del detall comptable del PIB, en què les rendes empresarials superen per primera vegada les salarials en la culminació d'un prolongat retrocés dels salaris. I malgrat que el sentit comú, inclòs el dels sectors econòmics de l'economia productiva, aconsellaria més càrrega sobre els beneficis empresarials que no es reinverteixen. La proposta està feta a favor de l'empresa i l'economia curtes de mires, abocant-nos així a un escenari de disminucions salarials, una contracció més gran del consum i més conflictivitat social.

En aquest context es presenta la convocatòria d'una vaga general el 29 de març. Una vaga que es convoca contra una reforma laboral injusta, inútil i ineficaç, que en el temps que fa que s'aplica ha multiplicat els expedients d'extinció d'ocupació. Una vaga raonada i raonable. I una vaga que es convoca després de moltes retallades, i quan la perspectiva és continuar retallant.

I mentre les raons sobren per sumar-se a la vaga, al seu torn és una vaga amb escàs acompanyament mediàtic, i sobre la qual repeteix de manera insistent un doble argument. El primer de tots discuteix la utilitat de la convocatòria. El segon -es diu o s'insinua- és la por que avui recorre els centres de treball. Por i inutilitat són les raons que s'utilitzen per noquejar la indignació i fer que aquesta no germini en oposició a les polítiques que s'estan fent.

Però la millor manera de respondre a aquests arguments és entendre que la vaga és el millor instrument per dir que la ciutadania no donarà un xec en blanc a la continuïtat d'aquestes polítiques. Per vèncer les pors i demostrar la seva utilitat, la vaga ha de poder expressar-se de diferents maneres. Una vaga social del segle XXI. Una gran mobilització de la qual també siguin part activa els aturats, els jubilats, els estudiants, els precaris, els autònoms. Una vaga social en la qual participar sigui no anar a treballar, però també deixar de consumir, mobilitzar-se, reduir o evitar desplaçaments, consumir menys electricitat. Una vaga que expressi la dignitat de la gent a través de la reivindicació dels nostres drets. Un moment per dir que no estem ni vençuts ni resignats. I una vaga per dir no a la reforma laboral i a les retallades, però també per dir a la inversió en educació, en salut i a la consegüent creació de llocs de treball per donar assistència pública i ampliar l'Estat del benestar, al dret a la vivenda i per la dació en pagament. Una vaga com a instrument per fer rectificar.

Es creu que els drets que avui tenim han estat una concessió graciosa que ens van atorgar temps enrere. El que avui ens hi juguem és si els drets que van aconseguir mares, pares o avis ens els deixem arrabassar per a nosaltres i per a les generacions que vindran. Estem decidint si ho fem sense ni dir ni piu. I ens hi juguem una cosa més encara. Si la sortida de la crisi es construirà sobre uns fonaments d'una societat dualitzada o sobre un país basat en valors tan antics i tan actuals com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per això em pregunto, si no és ara, el 29 de març d'aquest 2012, si no és ara, ¿quan hem d'anar a una vaga general?

Joan Herrera
Secretari general d'ICV.

dilluns, 5 de març de 2012

El Parlament aprova, a proposta d’ICV-EUiA, acabar amb el doble cànon de l’aigua al Camp de Tarragona


Hortènsia Grau aconsegueix que els ciutadans de les nostres comarques no paguin més que els de la resta de Catalunya

La comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament ha adoptat aquest matí per unanimitat una proposta de resolució d’Hortènsia Grau que insta el govern a “l’equiparació dels tributs de l’aigua del Camp de Tarragona amb els de la resta de Catalunya”, segons consta en el text.

Fins ara, els ciutadans i ciutadanes d’aquestes comarques pagaven, a més del cànon general, un altre d’específic del Consorci d’Aigües de Tarragona per finançar el minitransvasament de l’Ebre. En temps del govern d’esquerres els usuaris no es veien afectats per la doble tarifa, perquè la Generalitat compensava econòmicament el Consorci de manera que el sobrecost  no repercutís en els rebuts de l’aigua, però el govern actual va acabar amb aquesta pràctica. Ara, mercès a l’actuació d’Hortènsia Grau i al consens arribat amb el grup de CiU, el govern s’ha compromès a compensar de manera retroactiva tots els augments indeguts que s’hagin produït o es produeixin al llarg dels anys 2011 i 2012.

Aquests son els punts de la resolució aprovada:

1)      “EL Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a promoure  l’homogeneïtzació de les tarifes d’abastament en alta, i també l’equiparació dels tributs de l’aigua del Camp de Tarragona amb els de la resta de Catalunya, de manera que l’efecte sobre l’usuari sigui neutre.

2)      “Instar el Govern de la Generalitat a que -durant l’any 2012- determini si, tant durant l’any 2011 com 2012 s’ha aconseguit l’efecte neutre descrit a la Disposició Addicional 21, de la Llei 21/2001, de 28 de desembre, de mesures fiscals i financeres i, en cas que no s’hagi aconseguit, cerqui els mecanismes que prevegin les transferències necessàries - en el termini màxim comprès entre els exercicis 2012-2013 - , al Consorci d’Aigües de Tarragona, a fi que pugui compensar els efectes sobre la tarifa d’aplicació del cànon de derivació previst  a l’article 3.1 de la llei 18/1981, d’1 de juliol, d’actuacions en matèria d’aigua a Tarragona, tant de forma retroactiva per l’exercici 2011 com per l’exercici 2012”


Hortènsia Grau considera que amb l’aprovació d’aquesta resolució, consensuada amb el grup de CiU, “el Parlament ha acomplert un acte de justícia envers la ciutadania del Camp de Tarragona, que fins ara no tenia més remei que pagar dues vegades pel mateix servei públic. ICV-EUiA portava mesos denunciant aquest abús, i el fet que les altres forces polítiques ho hagin acceptat així i hagin actuat en conseqüència és una bona notícia. Totes les persones ens mereixem un tracte equitatiu per part de l’administració”.